Chromatique

Wenu, espero que us agradés l'anterior.

El seguent que us penjo es d'una serie que vai començar fa molt que es titulava "Contes Inconclusos", es a dir, contes que tenen un final moooooolt obert, i que jo deixava a altra gent perque l'acabes com més li agradés. Sortien coses molt divertides, aixi que us reto a que també ho feu :D

Aqui va el primer!:

Chromatique


Hi ha persones que no veuen els colors. Hi ha persones que nomes veuen un parell de colors diferents. Hi ha persones que veuen tots els colors. Ell veia mes enlla d’aixó. Ell veia els colors de les persones.

Quan era petit, ja veia colors al voltant de persones. Ningu el va creure mai, sempre pensaven que eren jocs de nens, invencions de una ment infantil que encara no sap la diferencia entre el real i l’irreal. Però tots estaven equivocats. Ell veia els colors. Els veia perque realment estaven allà. Veia gent de color vermell, gent de color blanc, gent de color verd, blau, rosa, de tots els colors.

Aquest era el seu do. I no era un do inocu, sense cap tipus de ús o funció. Ell sabia que el color de cada individu expressava com es sentia, o com era, o com pensava. Només era questio de saber mirar. Potser per aquest motiu de seguida es va interessar pel color, el cromatisme, que signifiquen, com es barregen. Les persones vermelles podien estar enfadades, o enamorades, o ser passionals, o senzillament pensar lascivament en aquell instant. Com saber quins significats pot tenir un mateix color? Com saber que vol dir en aquell moment?

Començà belles arts. Alla li ensenyaren que els colors es poden mesclar, i que cada color significava una cosa depenent en gran part del context i dels altres colors que l’envoltaven. Gracies a aquests coneixements, ell mai va tenir cap tipus de problema amb altres persones, mai va decebre a ningú i tampoc es va barallar mai. Sabia com reaccionar en cada situació. Podia llegir les emocions dels altres pel seu color.

Va començar a aconsellar els seus amics, sobretot sobre noies, si sortirien amb ells, o si no estaven interessades. Sobre si era un bon moment per demanar diners als seus pares, o si la professora o professor seria molt dura o dur amb la correcció de l’examen de la setmana.

A mesura que s’anava fent gran, els consells variaven. No era un gran pintor, ja que el fet de veure els colors no feia que tingues mà per pintar. Aixi que vivia dels consells que donava, cada cop més valuosos. Si era un bon moment per tancar un tracte, si ella es casava per conveniencia, si ell l’enganyava... Es guanyava be la vida.

Un dia però, el va assaltar un dubte, una fissura en tant hermetica personalitat, en algú tant segur de no equivocar-se, que provocava tormentes dins seu. Era feliç? Estava trist? No tenia amics? Tots eren només per conveniencia? Totes aquestes preguntes només amagaven el problema de veritat: mai s’havia vist a ell mateix.

Tota la vida va evitar els miralls o qualsevol superficie reflectant per por de veure el seu color. Per por de decepcionar-se o de no volguer acceptar allò que veia. La seva vida era tant segura, tan metòdica, tant inamobible, que la sola idea de no acceptar el que pogués veure, el desmontava.

I s’estava fent gran. I la pregunta cada cop era mes forta. Va començar com un xiuxiueig molest a cau d’orella, i ara començava a semblar un estadi sencer a dins el seu cap. No podia evitar el moment fatal, el moment de veure quin color era el seu.

Es va preparar. Es va vestir de gala, amb el vestit que es posava per aconsellar a l’altra gent. Hi havia un mirall al lavabo. Tapat per ell mateix amb un llençol. Es col·locà davant, i mirà fixament el llençol, com si el volgues atravessar amb la mirada, intentant descobrir la seva nemesis darrere.

Va respirar fort un parell de cops, i d’una estrebada, retira el llençol. Per primer cop a la seva vida, es veia la seva propia cara. I el pitjor, el seu propi color. Era negre. I blanc. I groc, vermell, blau. Irradiava tots els colors. Era impossible saber quin era el dominant, ni quants n’hi havia. Semblava les cartes de mescla de colors que tenia al seu estudi. No sabia definir-se. Ell, que entenia els sentiments de tothom, que podia saber l’estat d’anim de qualsevol, era incapaç de saber com era ell mateix.

Ell, que diferenciava perfectament tots els colors, no veia cap i els veia tots en ell mateix.

Ell no s’entenia a ell mateix.